Dels Costums dels Tortosins al segle XIII. El menjar a Taula.

Banquet Medieval.  Font: http://alataula.blogspot.com/

Mes que parlar de fets històrics, avui toca parlar dels costums dels nostres avantpassats. En aquest sentit, parlem dels seus costums culinaris d’aquesta època. En primer lloc referir les Costums de Tortosa com una de les fonts més interessants per fer-se una idea de la rica varietat de productes que es produïen als camps, i els que s’obtenien sia per la caça, per la pesca o per ultramar.

Productes introduïts foren les espècies com el pebre, el safrà, gingebre, nou moscada o clavell; la carn que es venia eren el boví, el caprí i el porci. Com animals de caça podem esmentar el porc senglar. Tampoc faltaven l’aviram (gallines, coloms, paons, ànecs i oques).Tot i que el sucre provenia del Regne de València, el principal ingredient de que es servien els nostres avantpassats per endolcir el menjar era la mel, un producte molt preuat (les arnes i els eixams estaven protegits per llei). La fruita usualment consumida eren els préssecs i els raïms, i pel que fa als llegums, els pèsols.

Pel que fa a les formes a taula es feia servir el “tallador” – estri servit per trossejar la carn – i “l’escudella”  – recipient de terrissa per al brou i les sopes -. Pel que fa a la beguda es bebia en “naps” – una mena de gots fets amb terrissa, vidre o metall -. Les culleres i els ganivets eren àmpliament utilitzats; això si, les forquilles no existien encara. Enlloc de la forquilla s’utilitzava la “broca” – vareta de fusta de boix, amb una o dues pues – .

Per calentar el menjar es feia llenya i s’encencia amb teies. el foguer era l’instrument que es feia servir per encendre el foc als fogons, amb carbó vegetal com a element combustible la pedra de sílex i l’esca.

Bibliografia:

• EIXIMENIS, Francesc. Com usar bé de beure i menjar: normes morals contingudes en el “Terç del Crestià”. Edició a cura de Jorge J. E. Gracis. Curial, Barcelona, 1983.
• Consuetudines Dertosae: Llibres de les Costums de Tortosa.Volumen 1 de Seccion de Estudios Jurídicos. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Diputació Provincial de Tarragona, 1972.

Per saber-ne mes:

• El menjar de Nadal a la Barcelona Medieval
• Fil de vidre: Cuina Catalana Medieval

Un possible Scriptorium a la Catedral de Tortosa

Avui per avui no es pot afirmar amb certesa si existí un scriptorium a la Catedral de Tortosa. Historiadors com E. Bayerri creuen que el bisbe Gaufred d’Avinyó, qui portà la primera comunitat de monjos per restaurar la vida canonical i religiosa a Tortosa després de la reconquesta, l’any 1158 fés un primer intent de procurar a la comunitat d’una serie de còdexs mínims per satisfer les seves necessitats intel·lectuals i projectés la fundació d’aquesta  institució tant comuna entre les comunitats de les Catedrals de l’àpoca.

Segons Bayerri, alguns dels suposats còdexs que  podien haver redactat els canonges tortosins són, a tall d’exemple, el Còdex 56 (finals del segle XII. Misal), el Còdex 135 (finals del segle XII-XIII. Llibre de l’antiga litúrgia de la Catedral de Tortosa) o el Còdex 217 (finals del segle XII. Librum Sancte Marie Dertose).

Altres autors com el Canonge Matamoros també afirmen sobre la existència entre els segles XII i XIII, en cara que com Bayerri no te suficients evidències. De existir – afirma el canonge Matamoros – hi hauria una fervent activitat de transcripció dels manuscrits portats per la primera comunitat de monjos del monestir de Sant Agustí d’Avinyó. D’aquest monestir -sembla ser -, en procedeix el conegut Misal de Sant Ruf, que avui es pot veure a l’Exposició Permanent de la Catedral de Tortosa.

Les bandositats cinccentistes

Coneixem a la Tortosa del cinc-cents com una de les èpoques més esplendoroses de la ciutat, contextualitzada en una Catalunya en plena decadència. No obstant, no es pot afirmar que això fos ben bé així, ja que la documentació de l’època demostra que les desigualtats entre les classes socials, tant econòmicament com per raons de llinatge o per motius religiosos era ben palesa.

Aprofundint en aquest context, i respecte a la classe dirigent, sembla ser que l’oligarquia tortosina esta submergida en un clima de lluites o bandositats. Aquestes enfrontaven dos grans grups: d’una banda, els Oliver de Boteller, dels que prenien part els llinatges dels Despuig, els Curto, els Garret i uns quants dels Jordà; l’altre bàndol era comandat pels Sebil de Canyissar. 

En ocasions les bandositats podien arribar a ser molt violentes, tant que en diverses ocasions el virrei  ordenà al gobernador que supervises personalment els casos. Normalment el governador enviava agutzils per fer la feina menys agradable. 

Posarem alguns exemples: l’any 1532 és enviat l’agutzil Pere Pau Amat de Palou per arribar a una concordia entre les parts enfrontades per una bandositat – Sembla ser que s’hi arribà al 1533 -. No obstant, aqui no es van acabar puix que es van anar repetint episodis que obligaren a l’arrest dominiciliari d’alguns dels seus integrants, entre els quals es trobà el mateix Cristòfor Despuig. Ell, l’any 1565 es va enfrontar juntament amb el seu fill als seus antics aliats els Oliver de Boteller, enfrontament que va tenir com a resultat la crema de la casa d’un comissari inquisidor de Tortosa. Aquesta acció calificada de greu per la Inquisició, li va costar a Despuig l’empresonament a València. Despuig al·legava que el comissari actuava interessadament en favor  del lloctinent Inquisidor de la ciutat, casualment Pere Oliver de Boteller.

Fonts Consultades:

• QUEROL I COLL, E. Cristòfol Despuig i les bandositats tortosines de mitjan segle XVI. Dossier: Bandolerisme i Bandositats.Recerca,  9 (2005).
• ALCOBERRO I PERICAY, A. Presentació: El bandolerisme a les Terres de l’Ebre (Segles XVI-XVIII). Dossier: Bandolerisme i Bandositats.Recerca, 9 (2005).

El Raval de la Tortoseta

Planol de Tortosa (1773). Font: http://www.tortosa.cat

Quan parlem dels eixamples tortosins ens ve a la ment el creixement urbanístic que Tortosa experimentà al llarg del segle XIX amb l’enderrocament de les muralles i la creació dels eixamples del Temple i del Rastre. No obstant, aquests projectes no fóren els únics intents de superar els límits marcats per les muralles.Al segle XVIII, ja es va plantejar la problemàtica sobre el creixement urbà de Tortosa.

A principis del segle XVIII Tortosa era encara una ciutat tancada dins de les seves muralles, i amb cases diseminades sense cap estructura urbana situades aprop dels portals i horts del voltant. La necessitat d’eixamplar l’espai urbà va portar a les autoritats tortosines del moment a crear nous ravals com el de Caputxins, Sant Vicent, Ferreries o el raval de la Tortoseta.

Aquest raval, que no es va construir mai, s’havia de situar al costat del portal del Temple entre la carretera de Barcelona i l’Ebre, molt probablement on ara es el Parc Municipal. La urbanització la van fer fracasar tant el Capítol del Catedral, que hi tenia interessos pecuniaris – en aquest indret es batia el blat que obtenia de la recaptació dels delmes -, com dels gremis de llauradors i dels corders – els primers com a dipòsit de fems i els segons per treballar-. No obstant, es van arribar a firmar contractes per a la creació dels carrers d’aquest raval i l’establiment dels solars.

Els bahriyyûn ahl al-Andalus de Turtûxa

Làpida fundacional de les drassanes àrabs. Font: http://www.tortosaturisme.cat

Sovint hem sentit a parlar de la ciutat islàmica de Tortosa ( Madîna Turtûxa) com un dels episodis més esplendorosos de la nostra història; formà part d’aquella realitat denominada Al-Andalus i amb la disgregació d’aquest es convertí en un regne de taifes.

Es coneix que aquesta ciutat disposava d’un port  i d’unes drassanes on es reparaven i construïen vaixells que després navegaven pel riu i per ultramar; el port de Madîna Turtûxa posseïa una vitalitat comercial important a través de l’Ebre , ja que era el centre portuari de Lârida (Lleida), de Saraqusta (Saragossa) i  de Castella en el tan vital comerç del blat, dels cereals i de l’oli d’oliva.

És en aquest context on parlen dels bahriyyûn ahl al-Andalus o mariners de la gent andalusina. Les activitats que portaven aquests mariners  anaven des de la marina mercant, la pirateria o les ràtzies a través de les expedicions navals,  possiblement  finançats per la noblesa regional i pels comerciants jueus. 

Sembla ser que responien al perfil d’un grup tribal originari de la Mediterrània Occidental amb bases a Turtûxa (Tortosa), Baggâna (Pechina, a Almeria) o Tanas (Tenes, Algèria); No obstant els escriptors de l’època com al – Himyarî, donaven constància que la majoria provenien de la regió de Turtûxa o de la mateixa ciutat.

Una d’aquestes ratzies més conegudes fou la que portà tres-cents vaixells procedents de Turtûxa comandada per al-Hawwârî i Sulayman ibn Âfiya al – Turtusî per la possessió de Siqiliyya (illa de Sicília), que formava part de les lluites entre musulmans i bizantins per la possessió d’aquesta illa.