MONOGRAFIA SOBRE LA CASA PALLARÉS

La historiadora Lourdes Pérez Moral ha publicat recentment una monografia empresarial sobre la casa Pallarés, que ha obtingut el tercer premi ex aequo a la “Promoció i Difusió de la Cultura de l’Olivera 2010” en la novena edició dels premis anuals que otorga l’ Asociació Espanyola de Municipios de l’Olivera (AEMO). La família Pallarés, que tenia a Tortosa  una de les seves fàbriques, fou una de les famílies pioneres en la producció i comercialització de l’oli d’oliva a l’estat espanyol . En paraules de la seva autora aquesta obra “Constituye la tercera monografía empresarial después de las de Carbonell e Ybarra y es la historia de una empresa familiar en la que se conjugan dos análisis complementarios. De un lado la dinámica de la sucursal fundada en Cabra por Fernando Pallarés Besora que arriba a esta ciudad desde sus Reus natal en 1895. Paralelamente, el devenir de una familia en la que sus miembros giran y actúan alrededor de la figura de Luis Pallarés Delsors -el cuarto hijo de Fernando- que asume en Cabra la actividad empresarial que otros hijos tienen en Tortosa, Borjas Blancas y Marsella. La originalidad del trabajo reside en el hecho de enfocar un tema -gestación y desarrollo de una empresa oleícola- con un doble enfoque: la empresa y su fundador y gestor. Ambos forman un todo inseparable. Su decadencia se explica cuando se produce por fallecimiento tanto de Luis Pallarés Delsors como la prematura muerte de su hijo Francisco Pallarés Moreno la ruptura de este binomio. La empresa no puede superar esta pérdida y los sucesores, lamentablemente, no están a la altura de las circunstancias. Ello explica que la empresa -con un impresionante complejo industrial en Cabra y un desarrollo creciente con sucursales y factorías en Nueva Carteya, Lucena, Martos, Torredonjimeno, Fuente Piedra e incluso Sousse, amen de una red de agentes comerciales en Europa y las dos Américas- acabe en una suspensión de pagos en 1976 que daría paso a la disolución y liquidación en 2005“.

Fabrica de Tortosa de la família Pallarés, facilitada amablement per Lourdes Pérez Moral

Val la pena tenir en compte publicacions com aquestes en la difusió del nostre patrimoni material i immaterial tortosí fora de les nostres contrades.

Per saber-ne més:

• La historiadora Lourdes Pérez Moral es premiada por la Asociación Española de Municipios del Olivo.

Grans genis de l’art tortosins: Francesc Gimeno i Arasa

 Entre 1880 i 1906 neix a Catalunya una generació d’artistes que marcaran dins de la pintura catalana de finals del segle XIX, un nou moviment artístic que  serà conegut  amb el nom de modernisme. Aquesta generació, liderada per Ramon Casas i el grup conegut com els Quatre Gats pintaran quadres de temàtica adaptada al gust de la burgesia imperant en aquell tombant de segle. Tot i que l’obra de Francesc Gimeno hauria d’emmarcar-se en aquell moviment pictòric, la seva obra va passar, en general,  desapercebuda per a la crítica artística de l’època – L’obra del pintor tortosí va ser definit en alguna ocasió com una obra “amb regust d’all” en contraposició a l’obra de Ramón Casas que feia “olor de perfum”-. Molt hi té a veure la forma de vida que dugué l’artista durant tota la seva vida.

Gimeno va ser, essencialment, un plasmador de la realitat social del seu temps. Els seus quadres destilen una realitat crua i marginal, molt d’acord amb la vida bohèmia de la qual n’estava orgullós, però no sempre havia estat així.

Gimeno inicià els seus passos com a artista de la mà del mestre Marquès a Tortosa a la edat de 14 anys on ja destacava per la seva tècnica del dibuix. Després del servei militar i la mort del seu pare, Gimeno s’instala a Barcelona on s’inicia en la pintura de cavallet; era l’any 1888 i la ciutat comtal es respira un aire de progrés i d’ascendència clara del poder econòmic de la burgesia. La temàtica principal de Gimeno en aquesta època es el paisatge.

L’any 1884 esdevé alumne i deixeble del gran pintor Carlos de Haes, del que aprèn l’esperit del realisme i la pintura basada en la fotografia.

El 1888 marca un abans i un després en l’evolució de la tècnica de Gimeno; es casa amb Caterina Massaguer i s’estableix al barri de Sant Gervasi de Barcelona. A partir d’aquest moment les necessitats econòmiques familiars deixen en un segon pla la seva vocació artística, pero no exempta de voluntat i tenacitat de continuar. A partir d’aqui la seva obra es classificada de “proletaria”, ates el perfil dels personatges que a partir d’aquest moment plasma als seus quadres i que mantindria fins a la seva mort: quadres com Caterina Massaguer (1890), Martí i Aurèlia (1895) o Mare i Filla (1898) en són alguns exemples.

A partir de l’any 1915 la crítica artística comença a somriure-li: en una primera exposició a la Galeria Dalmau de Barcelona.Seria la primera de les exposicions que l’acompanyarien fins a la seva mort. Es en aquest moment quan viatja arreu de la geografia dels països catalans, retornant a la temàtica paisatgística; així, el trobem a Port d’Armentera (Alt Camp), Mallorca , Girona, Torroella de Montgrí i Begur on també cultiva la temàtica paisatgística marina.

L’any 1917 exposa al Saló Goya de Barcelona on rep bones crítiques per la seva obra. A l’any següent la seva producció artística decau i exposa de nou a la Sala Parès i presenta al Palau Municipal de Belles Arts de Barcelona la seva obra més coneguda Un poble empordanès.que obtingué un gran èxit.

L’última etapa artística la passà a Sabadell, on el doctor Bedós, mecenes de l’artista el presenta en els cercles socials vallesans i on li organitzen diferents exposicions.

Francesc Gimeno Mor l’any 1927 als 69 anys. La seva obra al complet se li reconegué pòstumament.

Fonts Consultades:

• CARBONELL, JORDI À. Francesc Gimeno (1858-1927). Barcelona, 1989.
• MARAGALL, JOAN A. Historia de la Sala Parés. Barcelona 1975
• MATES, JOAN. El pintor Gimeno. Barcelona, 1935.
• Francesc Gimeno, un artista maleït. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Catàleg de l’exposició. Barcelona, 2006.

Per saber-ne més:

Els primers enllumenats públics de Tortosa

Botiga de la Fàbrica de Gas

La Revolució industrial va aportar entre les innovacions tècniques l’enllumenat de les ciutats. Va suposar un canvi en la vida de la població que ja podia circular de nit pels carrers sense por als robatoris, es millora la vida familiar i l’activitat productiva i de lleure s’allarga a l’hivern.

Els tortosins del segle XIX van veure aquest avenç tecnològic un cop passat el primer terç del segle XIX. Fou després de la Primera Guerra Carlina, coneguda com la guerra dels set anys (1833-1840) quan la ciutat encara s’il·luminaba amb teies i la dèbil llum de les capelles dels carrers.

A partir de l’any 1840 l’ajuntament ordena la il·luminació amb faroles de gresol, per deixar pas després a la utilització de reverbers d’oli. Aquest sistema es va utilitzar fins l’any 1859 en que s’ulilitzen per primera vegada l’enllumenat de petroli amb la instal·lació de 160 llums.

L’enllumenat de petroli suposà per a la ciutat les millores comentades al principi d’aquest article, introduïnt-se a més dins les cases en forma de lamparetes i quinqués de petroli.

L’any 1866 l’ajuntament pensà amb la instal·lació de Gas Arbós. Un luxe, ja que les grans ciutats catalanes d’aquell moment ja el feien servir per il·luminar els seus carrers. Contractades les obres amb  i el servei per part de l’ajuntament amb l’empresari Joan Barnils, l’any 1867 es canalitzen els carrers de Tortosa i es construeix la fàbrica de gas. Les obres, de 10 mesos de durada, y amb 270 fanals instal·lats, es van donar per concloses el 27 de novembre de 1867, data de la  posada en marxa de tot el circuit.

La inauguració va ser ben rebuda per la població, delerosa de veure l’efecte que produïa els carrers il·luminats de nit.

Fons consultades:

• BAILA I PALLARÉS, MIQUEL A. La ciutat de Tortosa. Evolució de l’espai urbà. Editorial Antinea.Vinaròs, 1999.
• PASTOR I LLUÍS, FEDERICO. Narraciones Tortosinas.Biblioteca Histórica. Imprenta de José Foguet i Sales. Tortosa,1901.

Nissagues tortosines: els Abària

  



Escut dels Aldana-Abaria. Catedral de Tortosa

La Història dels Abària comença al segle XVI amb la vinguda del mestre d’obra Llop d’Abària, procedent de la localitat euscara de Lazcao (Guipúzcoa). En els aproximadament quatre-cents anys de la seva presència a la ciutat de Tortosa es dedicaren a l’arquitectura, la política, a la religió i a la vida militar. S’implicaren molt en la vida i la causa de Tortosa. D’entre els Abària destacats podem nombrar els següents: Llop d’Abària – mestre ajudant de l’arquitecte García de Mendoza -, Martí d’Abària – arquitecte fill d’en Llop d’Abària, dissenyador dels plànols de l’actual façana barroca de la Catedral i mestre de la seu entre 1620 i 1625 -,  en Francesc d’Abària – Veguer de la ciutat l’any 1702 i capità d’una de les companyies de  la Coronella l’any 1705– , sor Josepa-Clara d’Abària – abadessa del monestir de Santa Clara – Tomàs d’Abària  – ardiaca de Borriol – Josep d’Abària – l’alcalde de Tortosa que donar als carrers de Tortosa el primet enllumenat públic alimentat amb fanals d’oli -. Finalment, hem de fer menció en l’aspecte militar a en Bru d’Abària, regidor de la ciutat l’any 1748 i capità del règim d’infanteria de l’Aragó, ferit a Orà, i finalment a un altre Abària que participà en la defensa de la ciutat contra les forces realistes l’any 1822.

Fonts Consultades:

• BEGUER I PINYOL, M. Llinatges Tortosins. Editorial Dertosa. Cooperativa Gràfica Dertosense. Tortosa, 1980.
• ROVIRA I GÓMEZ, SALVADOR-J.Els Nobles de Tortosa : segle XVI . Consell Comarcal del Baix Ebre, 1996 (Tortosa : Cooperativa Gràfica Dertosense).
• ROVIRA I GÓMEZ, SALVADOR-J.Els Nobles de Tortosa : segle XVII . Consell Comarcal del Baix Ebre, 1997 (Tortosa : Cooperativa Gràfica Dertosense).
• ROVIRA I GÓMEZ, SALVADOR-J.Els Nobles de Tortosa : segle XVIII . Centre d’Estudis Francesc Martorell, 1999 (Tortosa : Cooperativa Gràfica Dertosense).
• ROVIRA I GÓMEZ, SALVADOR-J.Els Nobles de Tortosa : segle XIX . Valls : Cossetània, 2008.

Per saber-ne més:

• Les diferents rames dels Abaria a Espanya
• Tortosa antiga: el projecte de la façana de la Catedral de Martí d’Abària

L’enigma d’Hibera

Monedes de la seca de Tortosa.

Localitzar l’antiga ciutat d’Hibera es, possiblement, un dels misteris que més ha portat de corcoll a l’arqueologia catalana en els últims cent anys. Es tracta d’una ciutat que apareix ja mencionada  en els textos d’historiadors grecs i romans com Estrabó, Titus Livi, Polibi, o Aviè  i que la situen de manera molt imprecisa.

Basant-se en aquests autors, no són pocs els historiadors que creuen que el turó la Suda, donada la seva configuració, podria haber estat el lloc idoni per a l’assentament d’un poblament ibèric important, amb una configuració defensiva similar a la del poblat de Castellet de Banyoles (Tivissa), però amb una superfície més gran -40.000 m2 -.

Els canvis constructius continuats que ha sofert el turó de la Suda, i especialment, durant la construcció del Parador Nacional de Turisme, no van respectar-ne el subsol, perdent-se la possible informació que hauria ajudat amb tota seguretat a la localització de la capital dels ilercavons. Les restes arqueològiques de ceràmica i altres troballes realitzades durant el passat segle XX i principis del XXI ens dona encara una imatge difusa i poc concloent de la ciutat ibèrica.

Les restes d’Hibera estan molt ben protegides per la capa llims i fang del riu Ebre. Esperem que algun dia, o bé l’arqueologia, o bé el nostre riu, ens revelin els seus secrets.

Fonts Consultades:

• NOGUERA, J. Íbers a l’Ebre. X Premi d’Assaig Artur Bladé Desumvila. Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, 2002.
• DILOLI, J. Anàlisi del poblament en època ibèrica al curs inferior de l’Ebre (Baix Ebre i Montsià). Revista d’Arqueologia de Ponent, 5, 1995.
  
• BAYERRI, E. Historia de Tortosa y su comarca. Volumen V. Imprenta moderna de Algueró y Baiges, 1948.

Per saber-ne més:

La ruta dels íbers 2008