Edificis desapareguts (IV): La casa natal de Felip Pedrell

Al març d’enguany,  un edifici  situat al carrer del Replà núm. 16, que es trobava en un estat de degradació molt avançat va esfondrar-se definitivament. Aquest fet, no tindria importància si no fos que en aquest immoble nasqué el 18 de febrer de 1841 Felip Pedrell.

Fem una breu pinzellada de la seva vida:

S’inicia a la música cantant en el Cor de la Catedral de Tortosa; als 15 anys compon la seva primera peça músical El 1863 s’estableix a Barcelona per continuar estudiant música; posteriorment viatja a Roma i París.

Felip Pedrell introduïrà al nostre país la música de compositors europeus il·lustres com Wagner – d’aqui que fos conegut com el Wagner espanyol -. Fou mestre d’Isaac Albéniz, Enric Granados o Manuel de Falla.Està considerat el primer músic modernista català que estava en estret contacte amb la música europea del moment.

Durant la seva prolífica carrera va compondre  aproximadament unes 400 obres d’entre les quals en destaquen nou òperes, poemes simfònics, musica de cambra, música religiosa. Fundà diverses escoles de musicologia arreu del país i d’Espanya. Se’l pot considerar el ressorgidor de la musica nacional espanyola i el pare de la musicologia catalana.

La pèrdua d’aquell immoble es una ferida important al nostre patrimoni material. Qui sap si hagués pogut ser una casa museu com s’ha fet al Vendrell amb la Vil·la de Pau Casals o la casa de Mozart a Salzburg?.

Fonts consultades:

• QUEROL MARTÍ, R.La Casa Natal de Felip Pedrell. La Veu de l’Ebre. 6 d’agost de 2004.
• La casa natal del músic Felip Pedrell s’ensorra pel seu estat de degradació. Diari de Tarragona. 18 de març de 2011.

Per saber-ne més:

El Tortosinisme

Edició nº1 de la Veu de la Comarca (1903)

El Tortosinisme fou un moviment  de caire anticatalanista de naturalesa urbana que sorgí al llarg del segle XIX. Fou un moviment de reacció que es manifestà en l’àmbit polític i lingüístic.

No era un moviment que es destaqués precisament per la unitat ideològica. En l’àmbit polític es diferenciaven dues ideologies oposades: el tortosinisme ultraconservador seccesionista, que s’expresava en castellà, que eren anticatalanistes i espanyolistes, però que defensaven Tortosa i els seus interessos sense voler perjudicar l’estructura de l’Estat; era el pensament de les classes burgeses pudents de la ciutat. Els representaven tortosins il·lustres com Ramon O’Callaghan, Frederic Pastor i Lluís, Josep Foguet o Teodor González i Cabane, Joaquim Bau, Sinesi Sabater, entre altres. Aqui tenim un estracte del diari La Verdad que reflexa el seu pensament i la seva defensa de Tortosa:

“Es costumbre immemorial entre los que hemos nacido en Tortosa, que al preguntarnos, por quien quiera que sea, de dónde somos, o mejor dicho, qué somos, contestamos sin vacilar: TORTOSINOS, no obstante de ser parte de la antigua Gothalania (Cataluña)… pero como la immensa mayoria de mis apreciaciones compatriotas dan inconscientemente la contestación indicada (…) me ha ocurrido la idea de apuntar (…), algunas citas históricas que, (…) son el fundamento de tan secular costumbre:

-¿De dónde es usted? Se pregunta a un hijo de Tortosa.

-De Tortosa,- contesta el interrogado.

-¿Pero es usted catalán, valenciano o aragonés? añade el interpelante.

-No, señor,- replica aquél:- soy tortosino.”

Sinesio Sabater. ¿Porqué Tortosinos y no catalanes?. La Verdad, 4 de enero de 1900.

Edició nº3 de La Verdad (1900)

L’altra cara de la moneda era el tortosinisme d’esquerres, més proper a les classes populars, que s’expresava en català; aquest era un pensament més obert i integrador dins el catalanisme. Els representaven entre altres en Francesc Mestre i Noé; tal i com apuntàvem en una altra pinzellada, Noé era un naciolista convençut que es rebel·lava vers el cap i casal de Barcelona que considerava que els tortosins eren desapassionats vers Catalunya. Amb arguments, ho refutava amb paraules de Cristòfol Despuig:

“(…) tan absolutament se abraça la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors i altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloch ad aquest abus los magnànims reys de Aragó. Y no dich que la castellana no sia gentil llengua y per tal tinguda (…) però condemne y reprove lo ordinariament parlar-la entre nosaltres, perquè de asò se pot seguir que poch, que par que són ells venguts, perquè de asò se pot seguir que poch a poch se lleve de rael la de la pàtria y així pareixeria ser por los castellans conquistada el fet està que els castellans volen ser tan absoluts y tenen les coses pròpies en tant y les estranyes en tan poch, que par que son ells venguts a soles del cel y que lo resto dels homens és lo que és eixit de la terra.”

Cristòfol Despuig. Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, 1557. Editorial la Renaixença, 1877. Barcelona. Edició facsímil per Lluís Mestre; Tortosa, 1975.

No cal dir que les dues postures foren extremadament irreconciliables a causa del partidisme polític.Els uns i els altres s’expressaren en el camp de la literatura, l’art, el periodisme – molt ultilitzat – i la història. No obstant, les dues postures tendirien a la convivència gràcies a la Generalitat de Catalunya fins la crisi de 1929 i l’interrupció de la convivència sociopolítica sobrevinguda l’any 1936.

Fonts Consultades:

• MIRAVALL R; PARES I ESTIL·LES M. El nacionalisme en el pensament de Francesc Mestre i Noé. Col·lecció Dertosa. Cooperativa Gràfica Dertosense, Editorial. Tortosa, 1985.
• BAYERRI RAGA, J. Teodoro González i la Tortosa de la Restauració a través de la premsa (1875- 1902). Col·lecció Dertosa. Tortosa, 1996.
• La Verdad. Diario político de noticias e intereses generales. Tortosa (1880-1903)
• El Restaurador. Diario de propaganda católico-social y de avisos.Tortosa (1908-1919).
• La Veu de la Comarca. Setmanari Regionalista de Tortosa. Tortosa (1903-1909).

Literats Tortosins: Francesc Mestre i Noé

Es, possiblement, el literat tortosí més conegut de la renaixença catalana. La seva lluita front el tortosinisme més conservador possiblement es el que l’identifica més; però el que segurament no es gens conegut es la seva lluita per recuperar l’autoestima literària d’un país (Catalunya) que en la segona meitat del segle XIX, junt amb Jacint Verdaguer i altres, van fer possible la Renaixença.  Francesc Mestre i Noé neix a la Tortosa del 1866, en una ciutat marcada per la pèrdua d’identitat territorial arràn de l’establiment de la capital provincial a Tarragona l’any 1833, la segregació de Roquetes l’any 1850 , el Pacte Federal de Tortosa de 1868 i les conseqüències del sexenni revolucionari. 

En un segle XIX on la nostra llengua, la catalana, quedà despullada de valor social i literari, determinats personatges del món intel·lectual català decidiren reempendre la seva recuperació i regeneració. D’aquesta manera neixeria el moviment de la Renaixença. L’exclusivitat barcelonina d’aquest moviment no es tal, ja que arreu del territori de les regions on es parla català hi ha hagut literats de gran renom que s’hi sumaren al moviment; entre ells, una figura que no s’ha tingut en compte: Francesc Mestre i Noé. 

En Mestre fou un autor prolífic i el seu territori literari fou el territori d’influència tortosina. Col·laborador habitual de la revista La Zuda – en parlarem en una altra pinzellada – també ho fou en els diaris La veu de la Comarca i La veu de Tortosa, on destaquen les seves aportacions en el teatre i la poesia (1884-1936). 

També fou un dels col·laboradors inestimables en l’elaboració del Diccionari Català – Valencià – Balear (1901) de Mn. Antoni Alcover o de l’Institut d’Estudis Catalans (1913);  membre de diferents reials acadèmies de lletres com la Reial Academia de Buenas letras de Málaga (1892). la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1903) o de l’Acadèmia de Llengua Catalana (1916).

Pero Mestre també fou un nom que donà a Tortosa un ressò internacional, com ho demostra la seva pertanyença en el camp científic a diferents acadèmies europees tals com l’Acadèmia de Ciències Prussiana, la Societat Arqueològica del Midi o la Societat d’Història Internacional de París.

En l’àmbit local fou nomenat Arxiver Honorari de Tortosa l’any 1899, Secretari dels Jocs Florals a Tortosa l’any 1904 i Vocal del Jurat d’aquests últims l’any 1908. Així mateix, l’any 1906 fou delegat a Tortosa en el I Congrés de la Llengua Catalana i Cronista Oficial de la Ciutat l’any 1911.

D’entre les obres publicades en destaca el monòleg Lo cautiu (1897) i el Vocabulari Català de Tortosa (1916).

Fonts Consultades:

• BUJ ALFARA, A. El vocabulari Català de Tortosa de Francesc Mestre i Noé. Una anàlisi Lexicogràfica.Cinctorres club, 2000.
• MIRAVALL, R.; PARÉS I ESTIL·LES, M. El nacionalisme en el pensament de Francesc Mestre i Noé.
• FERRÉ TRILL, X. De la Unió Catalanista a la Lliga Regionalista: Mestre i Noé i La Veu de Tortosa (1899-1902). Dins Ebrecs del segle XX. Personatges de la història social i econòmica del territori ebrenc al segle XX. A cura de Núria Gil Duran. Universitat Rovira i Virgili. Sèrie Campus Terres de l’Ebre. Publicacions URV, 2010.

Per saber-ne més:

Albert Curto i Gerard Vergés. Tertúlia sobre la figura de Francesc Mestre i Noé

(Nota.- La tertulia s’inicia a partir del minut 9:41. Per tant, correu la línia de temps del Vídeo a aquest punt)

Font: www.ebredigital.cat