Apunts sobre el velòdrom

Velòdrom Municipal. Fotografia: David Jiménez

El ciclisme  ha estat un dels esports més connaturals de les nostres terres. Nascut a Tortosa com una conseqüència lògica del vehicle durant molts anys utilitzat pels ciutadans per recorrer les distàncies entre els diferents nuclis dispersos de població, va néixer el nostre velòdrom en un temps en que el ciclisme en pista era incipient i poc conegut dins l’Estat.

Estem a la postguerra, una època difícil, la majoria de la ciutat havia quedat devastada, incloent les instalacions esportives dels clubs esportius que fins llavors havien donat forma a l’esport tortosí. Es en aquestes circumstàncies quan l’alcalde de Tortosa Esteban Albacar Ferrando, s’adona de les necessitats de lleure i esbarjo que necessitaven els joves tortosins de l’època; es llavors quan encarrega a l’arquitecte municipal Agustí Bartlett la construcció d’un complex esportiu, avui dia conegut com l’estadi municipal. Incloïa un camp de futbol, piscines, pistes de bàsquet, pistes d’atletisme i el velòdrom.

Primer es construïren el camp de futbol i el velòdrom, al que seguiren posteriorment la resta d’instalacions com les piscines, les pistes d’atletisme el pavelló polisportiu, etc.  Però ens centrem en el velòdrom ara.

Després de la seva inauguració l’any 1943, se’n fa càrrec de la seva explotació el Club Esportiu Tortosa. Durant aquest temps s’organitzen dos campionats d’Espanya de ciclisme en pista, competicions que van posar el nom de Tortosa sobre el mapa esportiu estatal. Més tard va prendre el relleu la penya ciclista Ja arribarem. Es pot destacar la creació del Torneig Intervelòdroms, el primer de Catalunya i l’Estat. Els èxits de la Penya, amb corredors professionals fitxats arreu de l’estat, omplen aviat les grades del velòdrom en cada competició.

Mantenir el nivell era força difícil, i les dificultats econòmiques de la participació en els desplaçaments a competicions en els altres velòdroms estatals van fer que a poc a poc la afició s’anés perdent, al mateix temps que el deteriorament del velòdrom pel pas del temps, sense cap mena de manteniment, rematés la feina.

Així i tot, l’existència de diferents clubs de ciclisme a la ciutat manifesta que aquesta afició encara està viva, i davant la polèmica iniciativa del consistori tortosi de transformar l’espai insignia de l’esport tortosí en pistes de Padel, la ciutadania ha de manifestar-se per a que no desaparegui i només el recordem en fotos d’arxiu.

Per saber-ne més:

• VIÑAS LATORRE, E. Història d’un velòdrom. Tortosa. Impremta Querol SL. 2008.
• HOMEDES CURTO, A. El velòdrom. La Veu de l’Ebre, 24/12/2004.

Altres:

La creació oblidada del “traductor de metalls”

El 14 de desembre del 2012 ens deixava l’escultor valencià Andreu Alfaro, un dels artistes més importants de l’escultura cinètica del segle XX, amb més de dos mil escultures en espais públics arreu del món.

Des dels seus inicis va manifestar una preocupació per la integració de l’escultura en espais arquitectònics definits; emprà els seus coneixements sobre geometria per a creacions força singulars i abstractes que juguen amb els mòduls, les sèries i els colors.

De les seves creacions en deia: “Quan mireu una escultura meva, mireu-la com si miréssiu al mar, no li feu preguntes, mireu-la amb curiositat i després penseu simplement si us agrada o no. Darrera de qualsevol obra d’art modern hi ha sempre un home que té l’esperança d’un món millor, on tots nosaltres plegats serem lliures per a decidir el nostre futur. Que és la nostra realitat d’avui.”

La seva obra es consolidà internacionalment durant la Biennal d’art de Venècia celebrada l’any 1966. D’aquest període són les obres La Rella, La Veu d’un poble, Monument a l’amor (1961 – 1967). Durant la dècada dels setanta realitza les seves conegudes obres Bon dia Llibertat (1975) i Catalan Power (1976). 

La petjada d’Alfaro a Tortosa ens ha quedat per sempre  en l’oblidat Monument al Bimil·lenari de Tortosa, que actualment presideix la plaça del mateix nom. Dita escultura feta d’acer inoxidable, fou inaugurada el 29 de novembre de 1986; formava part  dels actes de cloenda “Tortosa – 2000”  en commemoració dels 2.000 anys de la ciutat. No deixa de ser curios que, tenint obres d’escultors internacionals a la nostra ciutat, les deixem caure en l’oblit més absolut. Així mateix, tampoc la ciutat li ha retret cap tipus de condol, homenatge o reconeixement a una persona que fou, a banda de creador artístic, un ferm defensor de la llengua catalana i valenciana.

Per saber-ne més:

• Andreu Alfaro Hernández
• Mor Andreu Alfaro

Wagner, Felip Pedrell o l’heroi incomprès

Felip Pedrell i Sabaté (Tortosa 1841 – Barcelona 1922) Font: enciclopedia.cat

Felip Pedrell és un dels personatges il.lustres mes destacats i internacionals que ha donat la nostra ciutat.

Nat en una tortosa sortida recentment de la cruenta Primera Guerra Carlina, la seva passio per la musica comença a forjarse en el cor infantil de la catedral de tortosa. Alli sota el paraigua de l’església tortosina, i del seu mestre Joan Antoni Nin, s’inicia en la música sacra. D’esperit independent i de treball constant i esforçat, aconsegueix in estil propi i independent amb certa predilecció per la música popular, allunyat de la rigida corrent de la música catalana i la musica nacional espanyola.

Les primeres obres del compositor foren fabricades sota el paraigua de l’esglesia tortosina amb la composició de misses i cançons. No obstant, l’esperit emprenedor de Pedrell el portà a Barcelona on inicia l’aventura dins el gènere de l’òpera. Era l’any 1868. Com que a Tortosa no hi havia l’infraestructura necessària per poder representar aquestes peces, el Liceu se li presentà com una oportunitat d’or. Allí representarà la seva primera òpera L’último Abenzerragio, cantada en italià.

L’any 1876 viatja a Roma, on començarà la seva immersió dins la música antiga, investigant en els arxius de la ciutat eterna. També viatja a París, on comença a guanyar-se fama internacional. Aquesta immersió tenia per objectiu la recuperació del drama líric nacional, en sintonia amb les corrents musicals europees que anaven a finals del segle XIX en aquest sentit. És l’època dels nacionalismes.

Els Pirineus, l’òpera més ovacionada de Pedrell a l’estranger ,basada en l’obra de  Víctor Balaguer, va ser denostada tant per la crítica musical catalana (decantada cap al wagnerisme), com per la espanyola (més afèrrimament nacionalista). Curiós es tot això, ja que precisament es l’introductor del wagnerisme per una banda, i un incansable investigador de la música nacional espanyola, i de la que fou el principal compositor que la va fer ressorgir.

Durant aquests dies ja s’esta rodant una película sobre la influència de Wagner en Felip Pedrell. Enhorabona per l’iniciativa; aquesta producció ha de ser un homenatge a aquest tortosí internacional, geni de la música del seu temps i heroi incomprès perquè li va tocar viure en un temps de mentalitats rígides i poc avessades a la innovació, com tants i tants talents durant la història.

Fonts Consultades:

• SALVADOR POY, R. Felip Pedrell, una evocació – Dins Ebrencs del segle XX. Personatges de la història social, política i econòmica del territori al segle XX; a cura de: Núria Gil Duran.
• QUEROL MARTÍ, R. La casa natal de Felip Pedrell. Diari La Veu de l’Ebre, divendres 6 d’agost de 2004.

Escolteu a Felip Pedrell