L’illa invisible
Vistes de Ferreries d’Anton van Wijngaerde (Segle XVI).
Font: http://www.festadelrenaixement.cat
Insulae Tortuosae, així l’anomenaren els Genovesos instal·lats a Tortosa després de la conquesta de Tortosa l’any 1148. Es difícil imaginar-seactualment que el que avui coneixem com a barri de Ferreries, ara fa 865 anys era un tros de terra envoltat per l’Ebre. Historiadors locals han intentat especular sobre la forma i les dimensions de l’illa; així per exemple, segons Ramon Miravall en la seva obra “Dellà lo Pont de Barques”, “l’illa havia de tenir el seu cap septentrional a la línia actual del riu, essent l’element d’atac a les aigües el front entre l’inici del mur i la Fàbrica de Bau (…). La base de la Peixera de Bau, a notable profunditat per causa del fort drenatge, romanen grans blocs de pedra que el fonamenten i defensen. Una sortida al riu ens indica que des d’en Bau l’aigua cerca Quatre Camins per arribar a Roquetes i que l’illa segueix un curt recorregut per l’Eix de l’Ebre per morir cercant l’encara llunyà Pont del Català (…)”.Anys abans de Miravall, Enric Bayerri ja especulava també amb les dimensions de l’illa; en la seva obra “Colón tal cual fué” i la seva “Historia de Tortosa y su comarca” deia que aproximadament tenia uns cinc quilòmetres de llarg i dos d’ample.
Al segle XII El comte va demanar l’ajuda a la Républica de Gènova per conquerir la ciutat de Turtuxa. Era una legió de mercenaris genovesos que l’ajudaren a la conquesta d’Almeria. Un cop finalitzada la conquesta, Ramon Berenguer IV va avançar-los el pagament concedint-los l’illa que formava l’Ebre davant de la ciutat; la parròquia de Sant Llorenç de Gènova se’n va quedar dos terceres parts, mentre que a la República se li va concedir una tercera part. L’any 1150, la república ven la seva part de l’illa a la Parròquia, fins l’any 1289 en que la Parròquia ven la seva totalitat al bisbat de Tortosa.
Que va portar al Genovesos a desferse’n de l’herència del comte de Barcelona? Es creu que els genovesos volien establir una base comercial a Tortosa, aprofitant la seva situació estratègica i les bones relacions existents entre la República i la ciutat. No obstant, se n’adonaren que els guanys -que foren abundants-, no compensaren de cap manera les despeses fetes en les conquestes de Tortosa i Almeria i d’aquesta manera, després de cent quaranta anys de presència a la ciutat de l’Ebre, decideixen vendre-la. L’illa va anar desapareixen en part a causa dels sediments que anava dipositant l’Ebre en el braç que formava l’illa – el braç es situava front a la ciutat de Roquetes – . Durant la riuada de 1866 l’Ebre va tornar a formar temporalment l’antic braç. Un fet que la població podia observar des del punt més alt del casc urbà: el castell de la Suda.
Fonts Consultades:
- MIRAVALL DOLÇ, RAMON.- Dellà lo Pont de Barques : Illa de Gènova, Raval de la Creu, la Casota, Sant Vicent i les Ferreries. Cooperativa Gràfica Dertosense, Editorial. Tortosa 1998.
- MIRAVALL DOLÇ, RAMON. Replanteig causal de la conquesta de Tortosa. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1989.
- BAYERRI BERTOMEU, ENRIQUE.- Colón tal cual fué : los problemas de la nacionalidad y de la personalidad de Colón y su resolución más justificada. Tortosa : Talleres Gráficos Algueró y Baiges, 1960.
- BAYERRI BERTOMEU, ENRIQUE. Historia de Tortosa y su comarca. Vol. VII (1148-1516). Tortosa: Imp. Algueró y Baiges, 1961.
La construcció d’una resistència heròica: El setge de Tortosa de 1810
Vessaments de sang, sortides suïcides, actes heroics, guerra de guerrilles, audàcia sense precedents… tot plegat podria definir qualsevol batalla en qualsevol guerra dins la historia humana. No obstant, estem parlant d’uns fets que seran d’una importància vital en el futur de la Catalunya de principis del segle XIX. Són els temps de la guerra de la independència i el pais es prepara per a combatre una invasió maquinada perfectament per Napoleó, amb la col·laboració de la ingenuïtat del poder borbònic espanyol i del primer ministre Godoy. Tot plegat es el relat d’una ciutat que tingué la valentia d’enfrontar-se a la màquina de guerra més potent i sofisticada de l’Europa del segle XIX.
Setge de Tortosa de 1810 Font: http://www.congreso.es
Les primeres temptatives franceses
La invasió Napoleònica de Catalunya era un fet; els exèrcits francesos avançaven des del nord i pel sud del país; ja havien caigut heròicament Reus i Girona al 1809, Gandesa, Lleida, Mequinensa, Morella i Ulldecona el 1810, i ara l’exercit imperial francès tenia els ulls posats en la capital de l’Ebre. El mateix Napoleó considerava Tortosa plaça estratègia vital, així que ordena al general Louis Gabriel Suchet el setge i conquesta de la ciutadella tortosina.
En saber-se l’avenç del III Exèrcit francès cap al terme tortosí, el governador de la plaça, el Comte d’Alacha, ordena el reforçament de les muralles i la preparació de la defensa. Tortosa, considerada plaça forta de primer ordre, disposava en el seu interior d’una capacitat artillera de 204 canons amb la següent distribució:
- Castell de la Suda: 54 canons
- Dorsals de la Suda: 34 canons
- Entre dorsals i la Suda: 5 canons
- Fortí del Bonet: 4 canons
- Fortí de la Victòria: 13 canons
- Entre Fortí de la Victòria i el Fortí del Carme: 9 canons
- Fortí del Carme: 13 canonc
- Fortí del Crist: 10 canons
- Fort d’Orleans: 20 canons
- Castell de Tenalles: 42 canons
Al comte també li preocupava el cim del Coll de l’Alba, puix que era una talaia perfecta per dominar la ciutat des del vessant est; hi destina tres-cents homes que també fortifiquen Mig – Camí.
El 4 de juliol de 1810 acampa la divisió del general Laval i es sitúa entre Jesus i Roquetes prop de la fortificació del Cap de Pont; la defensa tortosina respon aixecant el parapet de l’esplanada de Remolins. Es produeixen els primers intercanvis de foc i els primers enfrontaments; Es veu una dona que corre amunt i avall socorrent els ferits i recollint els caiguts, insuflant coratge als seus paisans i ajudant de manera decidida a l’aixecament de les defenses: Càndia Mola “La Titaya”. Mentrestant, dins la ciutat es preparen assalts sorpresa per agafar desprevingut l’enemic. Així, en la primera escomesa que surt de la fortificació del Cap de Pont veiem un tortosi jove, valent, que travessa el riu amb l’exèrcit ciutadà de voluntaris a trobar l’enemic; té només 14 anys i el seu nom es Agustí Francesc Arandi; ell tot sol mata l’oficial francès al comandament. Després de la batalla seria condecorat pel comandant Velasco, cap militar de la plaça, amb tots els honors.
Davant la derrota, els francesos ara els preocuparà isolar la fortificació del Cap de Pont, per la qual cosa intentaràn de totes les maneres possibles cremar el pont de barques; els intents seràn futils davant l’aferrissada defensa del baluard tortosí. La mort dels generals Laval i Paris en la batalla fan reconsiderar l’estratègia de batalla de l’enemic: comencen a cavar trinxeres i edificar espitlleres per a instal·lació de bateries davant del Cap de Pont. La resposta tortosina no es fa esperar: bombardegen les posicions franceses des del Cap de Pont, el Castell de la Suda, el Temple i Sant Jaume. Mentrestant, el comte d’Alacha procedeix a la evacuació de la ciutat de la població més vulnerable. La nit del 13 de setembre s’ordena que surtin pel portal de Vimpeçol un sergent i onze artillers per instalar una bateria a la vora del riu apuntant a les posicions franceses situades a l’Hort de Giner; objectiu: destruïr els esforços realitzats per l’enemic. Mentrestant, dins la capital de l’Ebre es crea la companyia dels Caçadors de Tortosa, unitat de combat destinada a la defensa – la seva senyera es la imatge de Santa Maria de la Cinta – .
Encerclament de Tortosa
Pero els tortosins ara tenen una raó més per preocupar-se. Els francesos envien reforços i els encapçala el general Suchet en persona. El 15 de desembre arriba a Xerta, on queda establert el seu quarter d’operacions. El general envia el Regiment CXVII; penetren per les muntanyes de Bítem i rodejen Tortosa pel Coll de l’Alba, Mig Camí i la Petja i tanquen el Camí del Mig, tot incomunicant la ciutat pel nord, excepte el camí del barranc del Célio. Ha començat l’etapa més dura del setge.
Plànol del setge de Tortosa. Font: Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico (Ministerio de Educación, Cultura y Deporte; Secretaria de Estado de Cultura)
La batalla
Previa a la primera escomesa seriosa, els francesos obren solcs i trinxeres i construeixen a corre-cuita plataformes per a instal·lar les seves peces d’artilleria; els francesos han ideat un pla d’atac enginyós: realitzaran un atac de distracció des de la ribera dreta de l’Ebre mentre els seus sapadors van obrint un solc cap a la fortificació del Cap de Pont i un altre en direcció al baluard de Sant Pere. l’Objectiu: atacar el fortí d’Orleans. Els atacs simultanis desorienten els defensors de la ciutat, que veuen els progressos formidables de l’enemic mercès als 1600 sapadors que treballen en els 3 fronts simultàniament. Això succeïa la nit del 20 de desembre.
Però el pitjor està per arribar; la nit del 21 de desembre els francesos amplien la trinxera d’Orléans i milloren les dues restants, tot i els bombardejos constants de les defenses tortosines. La nit següent, la del 22 de desembre, l’enemic finalitza la trinxera d’Orléans. No obstant, el bombardeig tortosí desfa aquestes bateries i trinxeres i els francesos s’han de retirar.
La nit del 23 de desembre les bateries tortosines no deixen de fustigar les posicions enemigues; el fustigament es combina amb sortides sorpresa fora de la muralla de la ciutat que dispersen els francesos pero que no son efectives, puix que els treballs de trinxera no es deturen. Tampoc els assalts sorpresa des del Cap de Pont han tingut èxit, ja que han estat rebutjats.
Jean Charles Joseph Rémond (1795-1895) Le général de division Suchet, commandant le 3ème corps de l’armée d’Espagne, reçoit la capitulation de la ville de Tortosa, 2 janvier 1811 (detail). Font: ca.wikipedia.org
El nadal de 1810 es la nit més dura. Dins la ciutat la moral comença a minvar, en part a causa de l’escassetat de queviures i la pujada de preus d’aquestos. Es produeixen disturbis. L’artilleria tortosina, no obstant, obre foc contra l’enemic sense pietat. L’atac produeix en un principi l’efecte desitjat i la infanteria catalana es llança contra l’enemic acarnissadament des del baluard de Sant Pere a cop de baioneta, pero els francesos reaccionen de la mateixa manera a l’ordre de Suchet i els nostres defensors han de retirar-se cap a l’interior de les muralles. L’artilleria tortosina torna a bombardeijar les posicions franceses. Es produeix una altra escomesa, ara des del Castell d’Orleans, es una batalla cos a cos que delma els francesos però no lo suficient: les bateries franceses ja s’han instal·lat.
Ja som a la nit del 26 de desembre; els francesos intenten entrar pel baluard de Sant Pere tot perllongant la trinxera d’aquest sector fins a la plaça d’armes de la fortificació. Els tortosins, en adonar-se’n, surten com un llamp i delmen els francesos a cop de baioneta, però els sapadors enemics aconsegueixen arribar a la plaça d’armes. El baluard s’ha perdut.
La nit del 27 de desembre l’enemic supera les dificultats geogràfiques fins al fortí d’Orléans i fan arribar la trinxera d’aquest sector al mateix. El dia 28, els tortosins ja es veuen molt acorralats i comencen a bombardeijar les bateries enemigues; la mort plana sobre els francesos; mentrestant, es produeix un assalt sorpresa per part de les milícies tortosines des del portal del Rastre en direcció al fortí d’Orléans. Els joves soldats passen literalment per damunt dels francesos. Un altre assalt es produeix des del Portal del Temple; aquí la tàctica tortosina canvia de camp obert a guerrilla tot destruïnt les avançades franceses a cop de foc i sang. El contraatac enemic no es fa esperar, i despres d’una lluita ferotge fan retrocedir els tortosins fins a les muralles. La lluita entre les forces assetjants i les assetjades està en taules!.
Els intensos combats es perlloguen durant les següents nits del 28, 29, 30 i 31 de desembre. Durant aquestes dates els francesos aconsegueixen obrir diferents bretxes a les muralles.
La rendició
Serà l’1 de gener de 1811 quan l’enemic entri a la ciutat i signi al dia següent la capitulació davant Suchet. S’Iniciarà, doncs, l’ocupació francesa de Tortosa fins al 18 de maig de 1814.
Fons consultades:
- MIRAVALL, RAMON. Entorn a la Tortosa Napoleònica. Cooperativa Gràfica Dertosense, Editorial. TORTOSA, 1985.
Oficis tortosins (V): Els llibreters.
Llibre de les Costums de Tortosa
Font: enciclopedia.cat
Una de les tradicions més arrelades dels territoris de parla catalana i valenciana, ha estat sempre la llibreria. Ja a l’edat mitjana ja es citen edicions en els cartularis, els testaments i d’altres documents. Al segle XIII, a València cal fer menció el negoci del llibreter d’Abū ‘Abd Allāh ibn Ġatos, que es dedicava a produïr còpies de l’Alcorà, mentre que a Barcelona en el mateix període era coneguda la llibreria d’en Pere Posa. A mesura que el nombre de llibreters augmenta, es creen els gremis de llibreters, com el de Barcelona, reconegut pel Consell de Cent l’any 1446.
A Tortosa, potser que la història d’aquest ofici s’ha perdut en el temps, o probablement hagi seguit una línia semblant a la de la resta de ciutats de Catalunya. El cas es que el testimoni més antic d’una llibreria a Tortosa, es remunta a l’any 1760, on es menciona la llibreria Oliveres i que evolucionaria fins a la llibreria Viladrich, que tancà portes el 31 de desembre de 2005 , i de la qual va ser hereva l’actual llibreria la 2 de Viladrich.
La història de la llibreria Viladrich es, si mes no, interesant: es una de les llibreries més antigues d’Europa, amb més de dos segles i mig d’història, i que representa l’ànima de l’ofici amb que va néixer juntament amb d’altres llibreries encara més antigues que sobreviuen a Catalunya: la de llibreter i no la de venedor de llibres. D’això en podem donar exemples ben clars a la nostra ciutat: la Llibreria Voltes, la llibreria Querol, la llibreria Blanch, la llibreria Antoni Matheu o llibreria Fontcuberta, la llibreria El Parc, la llibreria Berenguer, i així molts més. De fet no es estrany que alguna d’aquestes llibreries alhora fessin d’editors i distribuïdors: alguns dels propietaris d’aquests establiments estaven vinculats a publicacions com La Voz del Bajo Ebro, La Verdad o El Estandarte Católico.
Ara, des de fa temps, les grans superfícies han volgut suplir el paper d’aquests establiments familiars, que generació rera generació han estat dipositàries del coneixement de ciutats i pobles i que la crisi i la competència brutal s’han encarregat de liquidar. Personalment, m’agradava submergir-me dins les seccions locals d’alguna d’aquestes llibreries, perque sabia que amb el savi consell del llibreter de vocació trobaria aquell llibre únic i irrepetible que no és enlloc més, només allí.
Fa menys d’una setmana, es va otorgar un prestigiós premi a la llibreria la 2 de Viladrich , el II Memorial Pere Rodeja, atorgat pel Gremi de Llibreters de Catalunya. Es un reconeixement important que no cal oblidar, perque qui realment vetllen la nostra cultura literària, son els mateixos llibreters.
Fonts Consultades:
- PANISELLO GAMUNDI, QUIMO. La Vida Tortosina (1939-1979). Volum 1. Onada Edicions. Benicarló, 2011.
- GIRALT, ESTEVE. Adiós a 245 años de libros. Cierra en Tortosa una de las librerías más antiguas de Europa. LA VANGUARDIA. 01-02/01/2006.
- Enciclopèdia.cat
Apunts sobre el velòdrom
Velòdrom Municipal. Fotografia: David Jiménez
El ciclisme ha estat un dels esports més connaturals de les nostres terres. Nascut a Tortosa com una conseqüència lògica del vehicle durant molts anys utilitzat pels ciutadans per recorrer les distàncies entre els diferents nuclis dispersos de població, va néixer el nostre velòdrom en un temps en que el ciclisme en pista era incipient i poc conegut dins l’Estat.
Estem a la postguerra, una època difícil, la majoria de la ciutat havia quedat devastada, incloent les instalacions esportives dels clubs esportius que fins llavors havien donat forma a l’esport tortosí. Es en aquestes circumstàncies quan l’alcalde de Tortosa Esteban Albacar Ferrando, s’adona de les necessitats de lleure i esbarjo que necessitaven els joves tortosins de l’època; es llavors quan encarrega a l’arquitecte municipal Agustí Bartlett la construcció d’un complex esportiu, avui dia conegut com l’estadi municipal. Incloïa un camp de futbol, piscines, pistes de bàsquet, pistes d’atletisme i el velòdrom.
Primer es construïren el camp de futbol i el velòdrom, al que seguiren posteriorment la resta d’instalacions com les piscines, les pistes d’atletisme el pavelló polisportiu, etc. Però ens centrem en el velòdrom ara.
Després de la seva inauguració l’any 1943, se’n fa càrrec de la seva explotació el Club Esportiu Tortosa. Durant aquest temps s’organitzen dos campionats d’Espanya de ciclisme en pista, competicions que van posar el nom de Tortosa sobre el mapa esportiu estatal. Més tard va prendre el relleu la penya ciclista Ja arribarem. Es pot destacar la creació del Torneig Intervelòdroms, el primer de Catalunya i l’Estat. Els èxits de la Penya, amb corredors professionals fitxats arreu de l’estat, omplen aviat les grades del velòdrom en cada competició.
Mantenir el nivell era força difícil, i les dificultats econòmiques de la participació en els desplaçaments a competicions en els altres velòdroms estatals van fer que a poc a poc la afició s’anés perdent, al mateix temps que el deteriorament del velòdrom pel pas del temps, sense cap mena de manteniment, rematés la feina.
Així i tot, l’existència de diferents clubs de ciclisme a la ciutat manifesta que aquesta afició encara està viva, i davant la polèmica iniciativa del consistori tortosi de transformar l’espai insignia de l’esport tortosí en pistes de Padel, la ciutadania ha de manifestar-se per a que no desaparegui i només el recordem en fotos d’arxiu.
Per saber-ne més:
- VIÑAS LATORRE, E. Història d’un velòdrom. Tortosa. Impremta Querol SL. 2008.
- HOMEDES CURTO, A. El velòdrom. La Veu de l’Ebre, 24/12/2004.
Altres:
La creació oblidada del “traductor de metalls”
La seva obra es consolidà internacionalment durant la Biennal d’art de Venècia celebrada l’any 1966. D’aquest període són les obres La Rella, La Veu d’un poble, Monument a l’amor (1961 – 1967). Durant la dècada dels setanta realitza les seves conegudes obres Bon dia Llibertat (1975) i Catalan Power (1976).
La petjada d’Alfaro a Tortosa ens ha quedat per sempre en l’oblidat Monument al Bimil·lenari de Tortosa, que actualment presideix la plaça del mateix nom. Dita escultura feta d’acer inoxidable, fou inaugurada el 29 de novembre de 1986; formava part dels actes de cloenda “Tortosa – 2000” en commemoració dels 2.000 anys de la ciutat. No deixa de ser curios que, tenint obres d’escultors internacionals a la nostra ciutat, les deixem caure en l’oblit més absolut. Així mateix, tampoc la ciutat li ha retret cap tipus de condol, homenatge o reconeixement a una persona que fou, a banda de creador artístic, un ferm defensor de la llengua catalana i valenciana.
Per saber-ne més:
.png "Facebook Buttons By ButtonsHut.com"){kind=icon}
Pinzellades de Tortosa 