Pinzellades de Tortosa

Bloc sobre història de Tortosa

L’illa invisible

leave a comment »

Vistes de Ferreries d’Anton van Wijngaerde (Segle XVI).
Font: http://www.festadelrenaixement.cat

Insulae Tortuosae, així l’anomenaren els Genovesos instal·lats a Tortosa després de la conquesta de Tortosa l’any 1148. Es difícil imaginar-seactualment que el que avui coneixem com a barri de Ferreries, ara fa 865 anys era un tros de terra envoltat per l’Ebre. Historiadors locals han intentat especular sobre la forma i les dimensions de l’illa; així per exemple, segons Ramon Miravall en la seva obra  “Dellà lo Pont de Barques”,  “l’illa havia de tenir el seu cap septentrional a la línia actual del riu, essent l’element d’atac a les aigües el front entre l’inici del mur i la Fàbrica de Bau (…). La base de la Peixera de Bau, a notable profunditat per causa del fort drenatge, romanen grans blocs de pedra que el fonamenten i defensen. Una sortida al riu ens indica que des d’en Bau l’aigua cerca Quatre Camins per arribar a Roquetes i que l’illa segueix un curt recorregut per l’Eix de l’Ebre per morir cercant l’encara llunyà Pont del Català (…)”.Anys abans de Miravall, Enric Bayerri ja especulava també amb les dimensions de l’illa; en la seva obra “Colón tal cual fué” i  la seva “Historia de Tortosa y su comarca” deia que aproximadament tenia uns cinc quilòmetres de llarg i dos d’ample.

Al segle XII El comte va demanar l’ajuda a la Républica de Gènova per conquerir la ciutat de Turtuxa. Era una legió de mercenaris genovesos que l’ajudaren a la conquesta d’Almeria. Un cop finalitzada la conquesta, Ramon Berenguer IV va avançar-los el pagament concedint-los l’illa que formava l’Ebre davant de la ciutat; la parròquia de Sant Llorenç de Gènova se’n va quedar dos terceres parts, mentre que a la República se li va concedir una tercera part. L’any 1150, la república ven la seva part de l’illa a la Parròquia, fins l’any 1289 en que la Parròquia ven la seva totalitat al bisbat de Tortosa.

Que va portar al Genovesos a desferse’n de l’herència del comte de Barcelona? Es creu que els genovesos volien establir una base comercial a Tortosa, aprofitant la seva situació estratègica i les bones relacions existents entre la República i la ciutat. No obstant, se n’adonaren que els guanys -que foren abundants-, no compensaren de cap manera les despeses fetes en les conquestes de Tortosa i Almeria i d’aquesta manera, després de cent quaranta anys de presència a la ciutat de l’Ebre, decideixen vendre-la. L’illa va anar desapareixen en part a causa dels sediments que anava dipositant l’Ebre en el braç que formava l’illa – el braç es situava front a la ciutat de Roquetes – . Durant la riuada de 1866 l’Ebre va tornar a formar temporalment l’antic braç. Un fet que la població podia observar des del punt més alt del casc urbà: el castell de la Suda.

Fonts Consultades:

  • MIRAVALL  DOLÇ, RAMON.- Dellà lo Pont de Barques : Illa de Gènova, Raval de la Creu, la Casota, Sant Vicent i les Ferreries. Cooperativa Gràfica Dertosense, Editorial. Tortosa 1998.
  • MIRAVALL  DOLÇ, RAMON. Replanteig causal de la conquesta de Tortosa. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1989.
  • BAYERRI BERTOMEU, ENRIQUE.- Colón tal cual fué : los problemas de la nacionalidad y de la personalidad de Colón y su resolución más justificada. Tortosa : Talleres Gráficos Algueró y Baiges, 1960.
  • BAYERRI BERTOMEU, ENRIQUE. Historia de Tortosa y su comarca. Vol. VII (1148-1516). Tortosa: Imp. Algueró y Baiges, 1961.

Written by David Jiménez Fotografia

octubre 1, 2013 at 10:27

La construcció d’una resistència heròica: El setge de Tortosa de 1810

leave a comment »

Vessaments de sang, sortides suïcides, actes heroics, guerra de guerrilles, audàcia sense precedents… tot plegat podria definir qualsevol batalla en qualsevol guerra dins la historia humana. No obstant, estem parlant d’uns fets que seran d’una importància vital en el futur de la Catalunya de principis del segle XIX. Són els temps de la guerra de la independència i el pais es prepara per a combatre una invasió maquinada perfectament per Napoleó, amb la col·laboració de la ingenuïtat del poder borbònic espanyol i del primer ministre Godoy. Tot plegat es el relat d’una ciutat que tingué la valentia d’enfrontar-se a la màquina de guerra més potent i sofisticada de l’Europa del segle XIX.

Setge de Tortosa de 1810 Font: http://www.congreso.es

Les primeres temptatives franceses

La invasió Napoleònica de Catalunya era un fet; els exèrcits francesos avançaven des del nord i pel sud del país; ja havien caigut heròicament Reus i Girona al 1809, Gandesa, Lleida, Mequinensa, Morella i Ulldecona el 1810, i ara l’exercit imperial francès tenia els ulls posats en la capital de l’Ebre. El mateix Napoleó considerava Tortosa plaça estratègia vital, així que ordena al general Louis Gabriel Suchet el setge i conquesta de la ciutadella tortosina.

En saber-se l’avenç del III Exèrcit francès cap al terme tortosí, el governador de la plaça, el Comte d’Alacha, ordena el reforçament de les muralles i la preparació de la defensa. Tortosa, considerada plaça forta de primer ordre, disposava en el seu interior d’una capacitat artillera de 204 canons amb la següent distribució:

  • Castell de la Suda: 54 canons
  • Dorsals de la Suda: 34 canons
  • Entre dorsals i la Suda: 5 canons
  • Fortí del Bonet: 4 canons
  • Fortí de la Victòria: 13 canons
  • Entre Fortí de la Victòria i el Fortí del Carme: 9 canons
  • Fortí del Carme: 13 canonc
  • Fortí del Crist: 10 canons
  • Fort d’Orleans: 20 canons
  • Castell de Tenalles: 42 canons

Al comte també li preocupava el cim del Coll de l’Alba, puix que era una talaia perfecta per dominar la ciutat des del vessant est; hi destina tres-cents homes que també fortifiquen Mig – Camí.

El 4 de juliol de 1810 acampa la divisió del general Laval i es sitúa entre Jesus i Roquetes prop de la fortificació del Cap de Pont; la defensa tortosina respon aixecant el parapet de l’esplanada de Remolins. Es produeixen els primers intercanvis de foc i els primers enfrontaments; Es veu una dona que corre amunt i avall socorrent els ferits i recollint els caiguts, insuflant coratge als seus paisans i ajudant de manera decidida a l’aixecament de les defenses: Càndia Mola “La Titaya”. Mentrestant, dins la ciutat es preparen assalts sorpresa per agafar desprevingut l’enemic. Així, en la primera escomesa que surt de la fortificació del Cap de Pont veiem un tortosi jove, valent, que travessa el riu amb l’exèrcit ciutadà de voluntaris a trobar l’enemic; té només 14 anys i el seu nom es Agustí Francesc Arandi; ell tot sol mata l’oficial francès al comandament. Després de la batalla seria condecorat pel comandant Velasco, cap militar de la plaça, amb tots els honors.

Davant la derrota, els francesos ara els preocuparà isolar la fortificació del Cap de Pont, per la qual cosa intentaràn de totes les maneres possibles cremar el pont de barques; els intents seràn futils davant l’aferrissada defensa del baluard tortosí. La mort dels generals Laval i Paris en la batalla fan reconsiderar l’estratègia de batalla de l’enemic: comencen a cavar trinxeres  i edificar espitlleres per a instal·lació de bateries davant del Cap de Pont. La resposta tortosina no es fa esperar: bombardegen les posicions franceses des del Cap de Pont, el Castell de la Suda, el Temple i Sant Jaume. Mentrestant, el comte d’Alacha procedeix a la evacuació de la ciutat de la població més vulnerable. La nit del 13 de setembre s’ordena que surtin pel portal de Vimpeçol un sergent i onze artillers per instalar una bateria a la vora del riu apuntant a les posicions franceses situades a l’Hort de Giner; objectiu: destruïr els esforços realitzats per l’enemic. Mentrestant, dins la capital de l’Ebre es crea la companyia dels Caçadors de Tortosa, unitat de combat destinada a la defensa – la seva senyera es la imatge de Santa Maria de la Cinta – .

Encerclament de Tortosa

Pero els tortosins ara tenen una raó més per preocupar-se. Els francesos envien reforços i els encapçala el general Suchet en persona. El 15 de desembre arriba a Xerta, on queda establert el seu quarter d’operacions. El general envia el Regiment CXVII; penetren per les muntanyes de Bítem i rodejen Tortosa pel Coll de l’Alba, Mig Camí i la Petja i tanquen el Camí del Mig, tot incomunicant la ciutat pel nord, excepte el camí del barranc del Célio. Ha començat l’etapa més dura del setge.

Plànol del setge de Tortosa. Font: Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico (Ministerio de Educación, Cultura y Deporte; Secretaria de Estado de Cultura)

La batalla

Previa a la primera escomesa seriosa, els francesos obren solcs i trinxeres i construeixen a corre-cuita plataformes per a instal·lar les seves peces d’artilleria; els francesos han ideat un pla d’atac enginyós: realitzaran un atac de distracció des de la ribera dreta de l’Ebre mentre els seus sapadors van obrint un solc cap a la fortificació del Cap de Pont i un altre en direcció al baluard de Sant Pere. l’Objectiu: atacar el fortí d’Orleans. Els atacs simultanis desorienten els defensors de la ciutat, que veuen els progressos formidables de l’enemic mercès als 1600 sapadors que treballen en els 3 fronts simultàniament. Això succeïa la nit del 20 de desembre.

Però el pitjor està per arribar; la nit del 21 de desembre els francesos amplien la trinxera d’Orléans i milloren les dues restants, tot i els bombardejos constants de les defenses tortosines. La nit següent, la del 22 de desembre, l’enemic finalitza la trinxera d’Orléans.  No obstant, el bombardeig tortosí desfa aquestes bateries i trinxeres i els francesos s’han de retirar.

La nit del 23 de desembre les bateries tortosines no deixen de fustigar les posicions enemigues; el fustigament es combina amb sortides sorpresa  fora de la muralla de la ciutat que dispersen els francesos pero que no son efectives, puix que els treballs de trinxera no es deturen. Tampoc els assalts sorpresa des del Cap de Pont han tingut èxit, ja que han estat rebutjats.

Jean Charles Joseph Rémond (1795-1895) Le général de division Suchet, commandant le 3ème corps de l’armée d’Espagne, reçoit la capitulation de la ville de Tortosa, 2 janvier 1811 (detail). Font: ca.wikipedia.org

El nadal de 1810 es la nit més dura. Dins la ciutat la moral comença a minvar, en part a causa de l’escassetat de queviures i la pujada de preus d’aquestos. Es produeixen disturbis. L’artilleria tortosina, no obstant, obre foc contra l’enemic sense pietat. L’atac produeix en un principi l’efecte desitjat i la infanteria catalana es llança contra l’enemic acarnissadament des del baluard de Sant Pere a cop de baioneta, pero els francesos reaccionen de la mateixa manera a l’ordre de Suchet i els nostres defensors han de retirar-se cap a l’interior de les muralles. L’artilleria tortosina torna a bombardeijar les posicions franceses. Es produeix una altra escomesa, ara des del Castell d’Orleans, es una batalla cos a cos que delma els francesos però no lo suficient: les bateries franceses ja s’han instal·lat.

Ja som a la nit del 26 de desembre; els francesos intenten entrar pel baluard de Sant Pere tot perllongant la trinxera d’aquest sector fins a la plaça d’armes de la fortificació. Els tortosins, en adonar-se’n, surten com un llamp i delmen els francesos a cop de baioneta, però els sapadors enemics aconsegueixen arribar a la plaça d’armes. El baluard s’ha perdut.

La nit del 27 de desembre l’enemic supera les dificultats geogràfiques fins al fortí d’Orléans i fan arribar la trinxera d’aquest sector al mateix. El dia 28, els tortosins ja es veuen molt acorralats i comencen a bombardeijar les bateries enemigues; la mort plana sobre els francesos; mentrestant, es produeix un assalt sorpresa per part de les milícies tortosines des del portal del Rastre en direcció al fortí d’Orléans. Els joves soldats passen literalment per damunt dels francesos. Un altre assalt es produeix des del Portal del Temple; aquí la tàctica tortosina canvia de camp obert a guerrilla tot destruïnt les avançades franceses a cop de foc i sang. El contraatac enemic no es fa esperar, i despres d’una lluita ferotge fan retrocedir els tortosins fins a les muralles. La lluita entre les forces assetjants i les assetjades està en taules!.

Els intensos combats es perlloguen durant les següents nits del 28, 29, 30 i 31 de desembre. Durant aquestes dates els francesos aconsegueixen obrir diferents bretxes a les muralles.

La rendició

Serà l’1 de gener de 1811 quan l’enemic entri a la ciutat i signi al dia següent la capitulació davant Suchet. S’Iniciarà, doncs, l’ocupació francesa de Tortosa fins al 18 de maig de 1814.

Fons consultades:

  • MIRAVALL, RAMON. Entorn a la Tortosa Napoleònica. Cooperativa Gràfica Dertosense, Editorial. TORTOSA, 1985.

Written by David Jiménez Fotografia

juliol 14, 2013 at 19:16

Arxivat a Tortosa

Tagged with , ,

Oficis tortosins (V): Els llibreters.

with one comment

Llibre de les Costums de Tortosa
Font: enciclopedia.cat

Una de les tradicions més arrelades dels territoris de parla catalana i valenciana, ha estat sempre la llibreria. Ja a  l’edat mitjana ja es citen edicions en els cartularis, els testaments i d’altres documents. Al segle XIII, a València cal fer menció el negoci del llibreter d’Abū ‘Abd Allāh ibn Ġatos, que es dedicava a produïr còpies de l’Alcorà, mentre que a Barcelona en el mateix període era coneguda la llibreria d’en Pere Posa.  A mesura que el nombre de llibreters augmenta, es creen els gremis de llibreters, com el de Barcelona, reconegut pel Consell de Cent l’any 1446.

A Tortosa, potser que la història d’aquest ofici s’ha perdut en el temps, o  probablement hagi seguit una línia semblant a la de la resta de ciutats de Catalunya. El cas es que el testimoni més antic d’una llibreria a Tortosa, es remunta a l’any 1760, on es menciona la llibreria Oliveres i que evolucionaria fins a la llibreria Viladrich, que tancà portes el 31 de desembre de 2005 , i de la qual va ser hereva l’actual llibreria la  2 de Viladrich.

La història de la llibreria Viladrich es, si mes no, interesant: es una de les llibreries més antigues d’Europa, amb més de dos segles i mig d’història, i  que representa l’ànima de  l’ofici  amb que va néixer juntament amb d’altres llibreries encara més antigues que sobreviuen a Catalunya: la de llibreter i no la de venedor de llibres. D’això en podem donar exemples ben clars a la nostra ciutat: la Llibreria Voltes, la llibreria Querol, la llibreria Blanch, la llibreria Antoni Matheu o llibreria Fontcuberta, la llibreria El Parc, la llibreria Berenguer, i així molts més. De fet no es estrany que alguna  d’aquestes llibreries  alhora fessin d’editors i distribuïdors: alguns dels propietaris d’aquests establiments estaven vinculats a publicacions com La Voz del Bajo Ebro, La Verdad o El Estandarte Católico.

Ara, des de fa temps, les grans superfícies han volgut suplir el paper d’aquests establiments familiars, que generació rera generació han estat dipositàries del coneixement de ciutats i pobles i que la crisi i la competència brutal s’han encarregat de liquidar. Personalment, m’agradava submergir-me dins les seccions locals d’alguna d’aquestes llibreries, perque sabia que amb el savi consell del llibreter de vocació trobaria aquell llibre únic i irrepetible que no és enlloc més, només allí.

Fa menys d’una setmana, es va otorgar un prestigiós premi a la llibreria la  2 de Viladrich , el II Memorial Pere Rodeja, atorgat pel Gremi de Llibreters de Catalunya. Es un reconeixement important que no cal oblidar, perque qui realment vetllen la nostra cultura literària, son els mateixos llibreters.

Fonts Consultades:

  • PANISELLO GAMUNDI, QUIMO. La Vida Tortosina (1939-1979). Volum 1. Onada Edicions. Benicarló, 2011.
  • GIRALT, ESTEVE. Adiós a 245 años de libros. Cierra en Tortosa una de las librerías más antiguas de Europa. LA VANGUARDIA. 01-02/01/2006.
  • Enciclopèdia.cat

Written by David Jiménez Fotografia

juliol 1, 2013 at 22:22

Arxivat a Tortosa

Tagged with , , ,

Apunts sobre el velòdrom

leave a comment »

Velòdrom Municipal. Fotografia: David Jiménez

El ciclisme  ha estat un dels esports més connaturals de les nostres terres. Nascut a Tortosa com una conseqüència lògica del vehicle durant molts anys utilitzat pels ciutadans per recorrer les distàncies entre els diferents nuclis dispersos de població, va néixer el nostre velòdrom en un temps en que el ciclisme en pista era incipient i poc conegut dins l’Estat.

Estem a la postguerra, una època difícil, la majoria de la ciutat havia quedat devastada, incloent les instalacions esportives dels clubs esportius que fins llavors havien donat forma a l’esport tortosí. Es en aquestes circumstàncies quan l’alcalde de Tortosa Esteban Albacar Ferrando, s’adona de les necessitats de lleure i esbarjo que necessitaven els joves tortosins de l’època; es llavors quan encarrega a l’arquitecte municipal Agustí Bartlett la construcció d’un complex esportiu, avui dia conegut com l’estadi municipal. Incloïa un camp de futbol, piscines, pistes de bàsquet, pistes d’atletisme i el velòdrom.

Primer es construïren el camp de futbol i el velòdrom, al que seguiren posteriorment la resta d’instalacions com les piscines, les pistes d’atletisme el pavelló polisportiu, etc.  Però ens centrem en el velòdrom ara.

Després de la seva inauguració l’any 1943, se’n fa càrrec de la seva explotació el Club Esportiu Tortosa. Durant aquest temps s’organitzen dos campionats d’Espanya de ciclisme en pista, competicions que van posar el nom de Tortosa sobre el mapa esportiu estatal. Més tard va prendre el relleu la penya ciclista Ja arribarem. Es pot destacar la creació del Torneig Intervelòdroms, el primer de Catalunya i l’Estat. Els èxits de la Penya, amb corredors professionals fitxats arreu de l’estat, omplen aviat les grades del velòdrom en cada competició.

Mantenir el nivell era força difícil, i les dificultats econòmiques de la participació en els desplaçaments a competicions en els altres velòdroms estatals van fer que a poc a poc la afició s’anés perdent, al mateix temps que el deteriorament del velòdrom pel pas del temps, sense cap mena de manteniment, rematés la feina.

Així i tot, l’existència de diferents clubs de ciclisme a la ciutat manifesta que aquesta afició encara està viva, i davant la polèmica iniciativa del consistori tortosi de transformar l’espai insignia de l’esport tortosí en pistes de Padel, la ciutadania ha de manifestar-se per a que no desaparegui i només el recordem en fotos d’arxiu.

Per saber-ne més:

  • VIÑAS LATORRE, E. Història d’un velòdromTortosa. Impremta Querol SL. 2008.
  • HOMEDES CURTO, A. El velòdrom. La Veu de l’Ebre, 24/12/2004.

Altres:

Written by David Jiménez Fotografia

juny 26, 2013 at 21:57

Arxivat a Tortosa

Tagged with

La creació oblidada del “traductor de metalls”

leave a comment »

El 14 de desembre del 2012 ens deixava l’escultor valencià Andreu Alfaro, un dels artistes més importants de l’escultura cinètica del segle XX, amb més de dos mil escultures en espais públics arreu del món.
Des dels seus inicis va manifestar una preocupació per la integració de l’escultura en espais arquitectònics definits; emprà els seus coneixements sobre geometria per a creacions força singulars i abstractes que juguen amb els mòduls, les sèries i els colors.
De les seves creacions en deia: “Quan mireu una escultura meva, mireu-la com si miréssiu al mar, no li feu preguntes, mireu-la amb curiositat i després penseu simplement si us agrada o no. Darrera de qualsevol obra d’art modern hi ha sempre un home que té l’esperança d’un món millor, on tots nosaltres plegats serem lliures per a decidir el nostre futur. Que és la nostra realitat d’avui.”

La seva obra es consolidà internacionalment durant la Biennal d’art de Venècia celebrada l’any 1966. D’aquest període són les obres La Rella, La Veu d’un poble, Monument a l’amor (1961 – 1967). Durant la dècada dels setanta realitza les seves conegudes obres Bon dia Llibertat (1975) i Catalan Power (1976). 

La petjada d’Alfaro a Tortosa ens ha quedat per sempre  en l’oblidat Monument al Bimil·lenari de Tortosa, que actualment presideix la plaça del mateix nom. Dita escultura feta d’acer inoxidable, fou inaugurada el 29 de novembre de 1986; formava part  dels actes de cloenda “Tortosa – 2000”  en commemoració dels 2.000 anys de la ciutat. No deixa de ser curios que, tenint obres d’escultors internacionals a la nostra ciutat, les deixem caure en l’oblit més absolut. Així mateix, tampoc la ciutat li ha retret cap tipus de condol, homenatge o reconeixement a una persona que fou, a banda de creador artístic, un ferm defensor de la llengua catalana i valenciana.

Per saber-ne més:

Written by David Jiménez Fotografia

juny 18, 2013 at 16:38

Wagner, Felip Pedrell o l’heroi incomprès

leave a comment »

Felip Pedrell i Sabaté (Tortosa 1841 – Barcelona 1922)
Font: enciclopedia.cat
Felip Pedrell és un dels personatges il.lustres mes destacats i internacionals que ha donat la nostra ciutat.
Nat en una tortosa sortida recentment de la cruenta Primera Guerra Carlina, la seva passio per la musica comença a forjarse en el cor infantil de la catedral de tortosa. Alli sota el paraigua de l’església tortosina, i del seu mestre Joan Antoni Nin, s’inicia en la música sacra. D’esperit independent i de treball constant i esforçat, aconsegueix in estil propi i independent amb certa predilecció per la música popular, allunyat de la rigida corrent de la música catalana i la musica nacional espanyola.
Les primeres obres del compositor foren fabricades sota el paraigua de l’esglesia tortosina amb la composició de misses i cançons. No obstant, l’esperit emprenedor de Pedrell el portà a Barcelona on inicia l’aventura dins el gènere de l’òpera. Era l’any 1868. Com que a Tortosa no hi havia l’infraestructura necessària per poder representar aquestes peces, el Liceu se li presentà com una oportunitat d’or. Allí representarà la seva primera òpera L’último Abenzerragio, cantada en italià.
L’any 1876 viatja a Roma, on començarà la seva immersió dins la música antiga, investigant en els arxius de la ciutat eterna. També viatja a París, on comença a guanyar-se fama internacional. Aquesta immersió tenia per objectiu la recuperació del drama líric nacional, en sintonia amb les corrents musicals europees que anaven a finals del segle XIX en aquest sentit. És l’època dels nacionalismes.
Els Pirineus, l’òpera més ovacionada de Pedrell a l’estranger ,basada en l’obra de  Víctor Balaguer, va ser denostada tant per la crítica musical catalana (decantada cap al wagnerisme), com per la espanyola (més afèrrimament nacionalista). Curiós es tot això, ja que precisament es l’introductor del wagnerisme per una banda, i un incansable investigador de la música nacional espanyola, i de la que fou el principal compositor que la va fer ressorgir.
Durant aquests dies ja s’esta rodant una película sobre la influència de Wagner en Felip Pedrell. Enhorabona per l’iniciativa; aquesta producció ha de ser un homenatge a aquest tortosí internacional, geni de la música del seu temps i heroi incomprès perquè li va tocar viure en un temps de mentalitats rígides i poc avessades a la innovació, com tants i tants talents durant la història.
Fonts Consultades:
  • SALVADOR POY, R. Felip Pedrell, una evocació – Dins Ebrencs del segle XX. Personatges de la història social, política i econòmica del territori al segle XX; a cura de: Núria Gil Duran.
  • QUEROL MARTÍ, R. La casa natal de Felip Pedrell. Diari La Veu de l’Ebre, divendres 6 d’agost de 2004.
Escolteu a Felip Pedrell
 

Written by David Jiménez Fotografia

juny 10, 2013 at 14:46

Arxivat a Tortosa

Tagged with , ,

Dels “testets i cachivatches” al Nou Museu de Tortosa

leave a comment »

El dia 30 de setembre de 2012 ha passat  a la història de Tortosa com el dia en que la ciutat recuperà el seu museu, i dic “recuperar”  – si, ho heu llegit bé-, perque aquest equipament ha recorregut un camí llarg i tortuós en el temps per poder tornar a ocupar el lloc que li correspon com a referent cultural i turístic de Tortosa i les Terres de l’Ebre.

L’origen del Museu cal situar-lo en la tossuderia d’un home: Joan Abril i Guanyabens; la seva passió per l’arqueologia i per la història i cultura catalanes, juntament amb les troballes arqueològiques que s’anaven produïnt durant la construcció del temple de la Reparació i en la realització d’altres obres arreu de la diocesi, com a arquitecte diocesà, va fer que anés recollint per iniciativa pròpia diferents peces arqueològiques que van anar, poc a poc, creant un fons particular important.

La seva dèria, però, no era ben entesa a l’època; el mateix Abril ens posa un exemple a Un capítol de la meva actuació a Tortosa: “…al construir la bullonera de Remolins, al seu carrer Major varen cridar-nos l’atenció els molts fragments de terrissa mora i romana (…) descobriment  que va cridar l’atenció de tots aquells que’s burlaven dels cabassos de testets i catchivatches que feia jo recollir (alguns cabassos m’els varen tirar al riu, perquè, deian, distreia els treballadors de la feina)(…)”. No obstant, conscient de la importància que anava adquirint aquesta “col·lecció” particular, decideix presentar una memòria per a la creació del que s’anomenaria Museo Arqueológico de la Ilercavonia i que tindria la seva primera seu als baixos de l’escola de la Mercè – edifici que fou enderrocat i el solar del qual és avui ocupat per la Biblioteca Marcel·lí Domingo -.

 1900 – 1902

Joan Abril i Guanyabens
Font: urbipedia
Gràcies a la iniciativa de l’arquitecte Municipal Joan Abril i Guanyabens, el 25 de juliol de 1900, amb el suport de l’alcalde Teodor Gonzalez Cabanne,  el Govern Municipal aprova la creació del Museo Arqueólógico de la Ilercavonia . Aquesta notícia va ser rebuda amb entusiasme per part de la ciutadania segons reflexa la premsa local de l’època: “En la sesión de ayer tomo nuestro Ayuntamiento un acuerdo que le honra en gran manera, por demostrar, no solo el aprecio en que tiene cuanto se relaciona con nuestra ciudad, si también porque es manifestación elocuente de la cultura de sus individuos, atentos a todo lo que significa progreso y a cuanto pueda enaltecer el nombre de Tortosa“.
En aquesta primera etapa el Museu rep diferents donacions. Entre les més importants, una columna romànica, ceràmiques, columnes de granit romanes, bales de canyó procedents del baluart de Sant Pere; també rep de l’Ajuntament un important fons arxivístic i segells de gran valor històric; també de l’Estat, per la reial ordre del 10 d’octubre de 1901 foren dipositades diferents obres d’art al  Museu per part de la Dirección General de Bellas Artes; d’aquestes obres en destaquem   Sant Bru de Carducci o Carducho, Soldat aterrat de Juan Antonio de Frías y EscalanteMartiri de Sant Bartomeu de Francisco CollantesParis amb diana, de M. Gimeno, i el Martiri de Sant Joan Evangelista de l’escola de Collantes.

Abril, va romandre en el càrrec fins l’any 1902, any en que va ser destituït del càrrec de director vitalici. Les causes d’aquest cessament, segons el que es pot deduïr de la premsa de l’època, van tenir molt a veure amb les lluites polítiques locals, la utilització propagandística i patriòtica del museu i el mateix Abril, de forta personalitat, que considerava el museu com a seu.
1902 – 1911

Aquest es un període on en poc més de 9 anys la institució té 4 directors: Mariano Aliart (1902-1903), Joan Audí (1903-1906), Joan Bonfill (1906-1909) i Josep Domingo (1909-1911). Es significatiu, però, el trasllada l’armari arxiu de la ciutat des de l’antic ajuntament fins a la nova seu de la institució: l’antiga església de Sant Domènec. Amb ell, també es trasllada la seva documentació, molt voluminosa, que ocuparà una part important del fons de la institució fins al punt d’esdevenir l’arxiu històric de Tortosa.

1911 – 1921
Es nomenat director Frederic Pastor i Lluís. N’ocupà el càrrec fins la seva destitució l’any 1921, arran d’una denuncia d’un dels seus subordinats.
1921 – 1958
Enric Bayerri al Museu de Tortosa -actual Centre
d’Interpretació del Renaixement –
Font: www.marfanta.com

A l’autor de las Narraciones Tortosinas, el succeeix Enric Bayerri i Bertomeu; en un principi declina el nomenament de l’Alcalde Antoni de Ramón, adduint raons d’amistat amb l’anterior director del museu. La seva petició no fou atesa i el ple de l’ajuntament, per unanimitat, el nomena director del Museu el 27 d’octubre de 1921.

Com a primera i principal tasca  – que l’ocuparà tota la vida –  fou la de promoure investigacions històriques relacionades amb la ciutat, treball que es traduïra en els nou volums de la seva famosa Historia de Tortosa y de su comarca.

En relació al museu una de les seves prioritats fou la ventilació i il·luminació de l’equipament, per la qual cosa ordenà l’obertura de dos finestrals orientats a la plaça del Rastre. També trasllada l’armari – arxiu a la postsacristia interior, on quedava protegit de l’humitat, fa adobar els seus panys i li dona la denominació Archivo-1574; comença així la tasca d’organització del Museu – Arxiu en vistes a facilitar la consulta de la seva documentació als estudiosos i la creació d’un catàleg general,  així com la recuperació i restauració de les peces arqueològiques, encarregat a l’escultor i auxiliar del museu Mariano Martí.

Bayerri dotà també al Museu – Arxiu d’una hemeroteca local i comarcal, que s’alimentà de les donacions ciutadanes. El 3 de setembre de 1924 s’inauguren les seccions de sigil·lografia i la biblioteca tortosina, situada en una secció del despatx del director. Amb l’adveniment de la República, el Museu passa a mans de l’Estat i queda suprimit el càrrec de director del Museu; cap al 1932 per acord municipal el Museu es constitueix en Patronat.

La institució passava per una situació difícil, fruit de l’abandó i de la falta d’atenció de l’Ajuntament tortosí. Bayerri inicia contactes per conscienciar l’opinió pública de l’estat d’abandó i desídia en què es troba. Entre els defensors de Bayerri es trobava Francesc Mestre i Noé.

Durant la guerra civil, Bayerri, destituït del seu càrrec, fou empresonat. El patrimoni de l’arxiu i museu passa a cura de Joan Cid i Mulet, responsable del seu salvament i salvaguarda. Havent fet gestions per a l’alliberament de Bayerri, Cid li comunica que tots els documents del Museu Arxiu han estat catalogats en els monestirs de Poblet i de Santes Creus.

Durant el franquisme, Bayerri recupera el càrrec de director del Museu-Arxiu. La tasca ara es centrarà en recuperar tota la documentació que fou evacuada durant el conflicte per Joan Cid i Mulet. Entre els elements consten 750 volums pertanyents a centres culturals i entitats de Tortosa. Entre la documentació recuperada per Bayerri es troben els establiments i ordenances Municipals dels segles XIV i XVI.

Bayerri mor el 23 de setembre de 1958.

1960 – 1992

El 6 de juny de 1960, Jesús Massip i Fonollosa n’assumeix la direcció. La institució, encara sota el nom de Museu Arxiu i Biblioteca Municipal, estava mancat d’ordre, de fitxers, no hi havia cap mena de personal, i mancat d’una estructura organitzativa. Sota la seva llarga direcció el museu es projecta a l’exterior i es converteix en un referent: s’organitzen conferències, simposis i fins i tot representacions teatrals; el museu amplia el seu fons gràcies a la tasca de recuperació de documentació i l’entrada de diferents elements, fruit de les troballes arqueològiques realitzades a la ciutat i el territori.L’any 1974 l’espai del Museu es converteix en paranimf de la UNED, fet que comportar la retirada dels elements exposats  de la nau central; aquesta situació s’allargarà fins l’any 1979.L’any 1983 es signa el conveni  que permeté la creació de l’Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre. foren els assistents a l’acte l’aleshores alcalde de Tortosa Vicent Beguer i Oliveres el Bisbe Ricard Maria Carles i Gordó i el conseller de cultura i mitjans de comunicació de la Generalitat Max Cahner i Garcia. En realitat es signaren dos convenis:

  • Conveni de col·laboració Generalitat – Bisbat per l’ús de l’edifici dels Reials Col·legis
  • Conveni Generalitat – Ajuntament per l’Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre.

Aquest segon conveni  comportà la separació del Museu de Tortosa de l’Arxiu Municipal, tot i que durant un llarg període de temps coexistiren els dos arxius fins al seu trasllat definitu l’any 1997.

El conveni es signà als Reials Col·legis de Sant Jaume i Sant Maties.

1992 – 1997

L’any 1992 Jesus Massip deixa la direcció del Museu per jubilació, tot i que continuarà vinculat a la seva gestió com a director honorari. La coexistencia dels dos arxius finalitza l’any 1997 després de l’acondicionament i restauració dels Reials Col·legis de Sant Jaume i Sant Maties com a nova seu de l’Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre; d’aquesta manera s’alliberava l’espai de l’antiga església de Sant Doménec per a actes i esdeveniments cívics i culturals.

1997 – 2006

L’any 1997 la Generalitat retira a la institució la condició de Museu, en no cumplir-se els requisits exigits per seguir mantenint el seu estatus. Aquest mateix any s’inicia la primera fase de restauració de l’antic escorxador, consistent en la recuperació del seu volum original, les façanes i el tancament original.

L’any 2006 l’Institut Municipal d’Activitats Culturals i Turístiques de Tortosa signa un conveni amb la Universitat Rovira i Virgili per catalogar el fons de l’antic Museu.

2007 – 2012

L’any 2007 l’Ajuntament encarrega a l’empresa URCOTEX la restauració dels pavellons 1 – On és ara l’IMACT -, el pavelló 11 – destinat a sala de reserva -, i el pavelló 12 – On es situa la sala d’Exposició -. Així mateix, entre els anys 2007 i 2009 es realitzen exposicions importants, que es podrien considerar com l’avantsala del que avui es el Museu de Tortosa. Es tracta de la sala d’exposicions temporals Antoni Garcia, que, des de la seva inauguració, ha  acollit les exposicions següents:

L’antic Museu esdeve l’any 2008 la seu del Centre d’Interpretació del Renaixement, un espai que divulga el patrimoni renaixentista de Tortosa i les Terres de l’Ebre i la Festa del Renaixement durant tot l’any.

L’any 2011 l’Ajuntament presenta el projecte del nou Museu de Tortosa, que es fa realitat al setembre de l’any següent.

Fonts Consultades:

  • Museo Arqueológico Municipal.Diario La Verdad. 26/07/1900
  • MIRAVALL DOLÇ, R. Enric Bayerri i el Museu – Arxiu. Institut d’Estudis Tarraconenses. Tarragona, 1987.Cooperativa Gràfica Dertosense.
  • MASSIP FONOLLOSA,J. El Museo y Archivo Municipal. Revista La Zuda. núm. 42. Juliol 1961.
  • MASSIP FONOLLOSA,J. Un quart de segle del Museu i Arxiu Municipal. Ajuntament de Tortosa, 1987. Cooperativa Gràfica Dertosense.
  • MASSIP FONOLLOSA,J. El Museu i Arxiu Municipal (1987 – 1991). Ajuntament de Tortosa, 1993. Cooperativa Gràfica Dertosense.
  • MASSIO FONOLLOSA,J. La Casa de la Cultura i el Museu-Arxiu Municipal de Tortosa. La Veu del Baix Ebre. 09/03/1978. 
  • Signatura dels Convenis pel Museu Comarcal, pel Museu Diocesà i per l’Arxiu Comarcal de Tortosa entre Generalitat, Ajuntament i Bisbat. La Veu del Baix Ebre núm. 1349. 22/07/83.
  • Generalitat, Bisbat i Ajuntament superen la crisi del Museu. La Veu del Baix Ebre núm. 1623. 06/01/89.
  • GONZÁLEZ MONTAGUT, LLUÍS M. El Museu-Arxiu vol integrar-se dins la dinàmica cultural i social. L’Ebre: Setmanari independent de les Terres de l’Ebre núm. 766. 24/06/93.
  • La Generalitat no reconeix el Museu de Tortosa. L’Ebre: Setmanari independent de les Terres de l’Ebre núm. 958. 18/04/97.
  • PEIRET I ESTRADA, J.; GALINDO, E.; SEGARRA, N.;CURTO I HOMEDES, A. Tortosa: la ciutat i el Museu. Comissionat per la Gestió del Patrimoni Cultural de Tortosa. 1999.
  • BERBÍS, SILVIA. El centenari d’un museu inexistent. L’Ebre: Setmanari independent de les Terres de l’Ebre núm. 1101. 14/03/00.
  • L’Ajuntament i la URV col·laboraran per catalogar el fons museístic de Tortosa

     

  • Patrimoni i Contemporaneïtat: Fronteres i Cruïlles: Sala Antoni Garcia de l’Antic Escorxador de Tortosa. Ajuntament de Tortosa, 2007.
  • MORENO, G. Tortosa recrea el Renaixement amb un centre d’interpretació i un audiovisual. Diari El Punt. 11/11/08
  • Turtuxa, a l’extrem d’al-Àndalus: Sala Antoni Garcia de l’Antic Escorxador. Ajuntament de Tortosa, 2009.
Enllaços:
davidjimenezfotografiasite.wordpress.com/

La fotografia es una serie de detalles dirigidos magistralmente por la mente que observa

Fernando Cebolla

Social Media Manager / Online Marketing

Bloc d'Amics dels Castells i del Nucli Antic

Just another WordPress.com weblog

Viatge per Catalunya

Bloc sobre història de Tortosa